Occident al Vallès

Tots els sistemes incompleixen les seves promeses. Aquesta no és una acusació, sinó una constatació. Cap institució humana —ni el parlament, ni la justícia, ni el mercat, ni la universitat, ni la família, ni l’Església, ni els mitjans— compleix plenament allò que diu representar. Totes acumulen errors, inèrcies, privilegis, corrupcions i moments d’arbitrarietat. Negar-ho és ingenuïtat; convertir aquesta evidència en motiu per a una esmena a la totalitat és, sovint, una altra forma d’ingenuïtat encara més perillosa.

Potencialment hi ha un percentatge de corrupció, d’autoritarisme i d’arbitrarietat en tots els sistemes. La pregunta decisiva no és si existeixen aquests defectes —perquè existeixen—, sinó què en fem. Quan critiquem una institució, cal preguntar-nos amb sinceritat: tenim la certesa que nosaltres ho faríem millor? Qui ens diu que no hem contribuït nosaltres mateixos, amb el nostre comportament o amb el de la societat de la qual formem part, a la degradació d’allò que ara condemnem? I qui garanteix que darrere de les veus més vehementes no hi ha personalitats que manipulen el malestar col·lectiu per aconseguir objectius ocults, poder o simple notorietat?

Les esmenes a la totalitat no són gratuïtes en sistemes complexos. Qualsevol organisme social que hagi trigat generacions a construir-se no es pot desmuntar i tornar a muntar sense patir-ne conseqüències, essent més fàcil trencar una cosa que edificar-ne una de nova i viable.

Però, sobretot, qui diu o creu ser prou bo per canviar les institucions ha de demostrar abans un nivell de competència en cercles successivament més amplis: en allò personal, en la vida familiar, en la casa pròpia, en una empresa o projecte viable, en el barri, i només després en la cosa pública. Sense una trajectòria demostrada, aquells qui proclamen plantejaments grandiosos o utòpics no passen de ser idees o assajos: potencialment incomplets, inestables, inviables a curt o a llarg termini, o fins i tot capaços de produir l’efecte contrari al que prediquen.

Quan sorgeixen veus amb “veritats absolutes”, cal sospitar. Gairebé sempre són veritats parcials que ometen deliberadament una part de la realitat per benefici de l’interès propi o de grup. Sense l’experiència prèvia de la competència i de la responsabilitat individual, qualsevol proposta de transformació radical corre el risc de ser només una projecció de frustracions personals disfressada de projecte col·lectiu.

Per això el camí adult és l’invers: primer educar-se en la competència i la responsabilitat individual. Invertir en un mateix, adquirir noves eines, perfeccionar-les, compartir-les i democratitzar-les. Només des d’aquesta base sòlida es pot pretendre modificar un sistema amb alguna garantia de no empitjorar-lo. Qui no ha estat capaç d’ordenar la seva pròpia vida, de sostenir una família o de fer funcionar un projecte modest, difícilment serà competent per redissenyar les estructures que afecten milions de persones.

Això val especialment per a un sistema que, malgrat les seves imperfeccions evidents, ha demostrat històricament la seva capacitat de generar ordre, prosperitat relativa, coneixement acumulat i limitació del poder arbitrari. Un sistema així no mereix una esmena a la totalitat. Mereix, en canvi, una fidelitat crítica. I la fidelitat crítica és més exigent que la rebel·lia gestual. Exigeix estar alerta, analitzar amb rigor, denunciar els abusos, corregir el que falla i millorar el que es pot millorar.

No ens hem de conformar amb un sistema imperfecte. Cal seguir-lo examinant, estar atents a les seves derivades i treballar perquè compleixi les seves promeses en el major grau possible. Però desmuntar-lo sencer i començar de zero no és valentia: és, gairebé sempre, la forma més sofisticada d’irresponsabilitat.

La natura distribueix les capacitats humanes de manera prou uniforme, però no exacta. Introdueix petites diferències entre individus quant a interessos, habilitats, força, intel·ligència o bellesa. Aquestes variacions no són un defecte ni un perill a combatre, sinó una riquesa que amplia les possibilitats d’una societat i permet l’aparició de perfils especialitzats en camps diversos.

En un sistema social funcional, aquestes diferències no s’ignoren, sinó que es potencien. Qui posseeix un talent natural pot dedicar-hi temps i esforç per excel·lir-hi, i intercanviar el resultat d’aquesta dedicació amb els qui ofereixen béns nascuts d'interessos diferents. D’aquesta manera sorgeix una especialització natural que, mitjançant el mercat, permet accedir a l'esforç aliè a canvi de dedicar el nostre temps en allò que ens fa diferents i eficients respecte a la resta. És així com neix el comerç: com l'expressió espontània de les diferències productives que creen valor mitjançant l'intercanvi voluntari i la cooperació.

Però, què passa quan algú no pot contribuir per causes alienes a la seva voluntat, com ara una invalidesa, un accident o la mala sort? Les societats pròsperes han desenvolupat mecanismes de compassió institucionalitzada: ajudes, seguretat, sanitat, educació, vivenda i serveis socials finançats mitjançant impostos. Aquests serveis redistribueixen part de la riquesa generada conjuntament per garantir unes condicions mínimes de dignitat a qui realment ho necessita. Amb tot, cal establir un límit clar a aquesta xarxa de seguretat perquè no esdevingui una dependència crònica que penalitzi els contribuents; l'ajuda ha d'estar condicionada, sempre que sigui possible, a la recuperació i a la reinserció activa.

Més enllà de l'esforç estrictament individual, la prosperitat també es transmet de manera natural a través de la institució familiar. El patrimoni acumulat o el context que els pares ofereixen als seus fills no es pot considerar un privilegi arbitrari, sinó que és el fruit legítim de tota una vida de treball dedicat i de sacrificis. No obstant alguns utilitzen el pretext d'aquestes diferències de partida per defensar un igualitarisme de resultats, però una societat que contínuament penalitza per la força els qui han contribuit més per aconseguir igualtat de resultats provoca que a la llarga ningú faci més que l'altre i el sistema s'estanqui en sí mateix al nivell dels qui contribueixen menys.

Un sistema just, en canvi, no pretén anul·lar la llibertat de les famílies ni la diversitat humana, sinó minimitzar els abusos de poder. Això s'aconsegueix assegurant un marc legal net, combatent pràctiques monopolístiques que bloquegen el mercat i garantint que les lleis protegeixin tothom per igual, sense que la fiscalitat es converteixi en un càstig confiscatori contra l'èxit i l'estalvi.

En canvi, aquells que penalitzen les desigualtats naturals i les declaren com a "injustes" acaben necessitant un poder estatal cada vegada més invasiu per corregir-les per igualar els resultats artificialment per defecte, fracturant el principi fonamental d’igualtat davant la llei aconseguint, a llarg termini, que el col·lectiu s'empobreixi ja que es desincentiva l'esforç extra que beneficia el conjunt de la societat.

Per contra, un sistema que garanteix la igualtat d'oportunitats, assegura les mateixes regles del joc per a tothom, permet a les persones desenvolupar-se i progressar socialment, respectant el fruit de les seves habilitats naturals i el seu mèrit personal, no sols és més eficaç: és més just.

L’atzar determina, en bona mesura, la cultura que adoptem. El simple fet d’haver nascut en un lloc i en un moment concrets fa que el més probable sigui assumir una ètica, uns costums i una religió determinades, diferents de les que hauríem adoptat en un altre indret o en una altra època. Aquesta evidència planteja preguntes incòmodes: si la nostra cultura és fruit de les circumstàncies, quin sentit té adoptar-la com a pròpia? Com es poden defensar uns valors sabent que són contingents? I si els valors són qüestionables, com orientem la conducta individual i col·lectiva?

Davant d’aquestes preguntes, alguns conclouen que, si els valors manquen de legitimitat objectiva i universal, seguir-los no té sentit. Com va advertir Nietzsche quan desapareix el fonament transcendent, aquest raonament desemboca sovint en el nihilisme: els valors, l’ètica i les religions esdevenen trivials.

En el seu lloc, d’altres construeixen relats que redueixen la motivació humana a la mera satisfacció hedonista dels desitjos particulars: es fa servir la resta en funció del propi interès i s’acusa tothom de ser exactament igual que ells.

Aquesta lògica permet dividir la societat en grups que suposadament comparteixen interessos a partir d’atributs comuns (homes i dones, joves i grans, rics i pobres…). Es concep la vida social com una lluita permanent entre grups amb interessos contraposats, obviant que els individus poden tenir aspiracions diferents de les del grup al qual pertanyen o una visió més global. Així es construeixen identitats rígides que legitimen les accions exclusivament a partir dels interessos del propi grup, i que assenyalen i prejutgen els individus com a opressors o oprimits segons el col·lectiu al qual pertanyen.

D’altres van més enllà i utilitzen l’atzar i el determinisme científic per negar qualsevol legitimitat a la voluntat humana. Segons ells, en un univers determinista qualsevol decisió es pot explicar pel context, de manera que autonomia, moralitat i responsabilitat es redueixen a una simple cadena de causa-efecte.

Totes aquestes postures sovint vénen acompanyades d'una superioritat moral davant dels qui afirmen viure amb sentit, als quals titllen de covards o d’ignorants per no afrontar la “veritat” del seu relativisme, hedonisme o nihilisme. Però ometen una contradicció bàsica que experimenten en el seu dia a dia: davant d’una decisió presa per un individu, l’afectació sobre els altres es percep com a real, més enllà de si estava justificada per un grup o predeterminada per les circumstàncies. A la pràctica jutgem i celebrem les decisions dels altres que considerem bones i castiguem les que ens causen dolor, sense acceptar com a justificació plena ni els interessos del grup ni el determinisme científic: en definitiva, atorguem autonomia a les accions individuals.

Tenint en compte aquesta realitat, el menyspreu envers qui adopta la seva cultura com a pròpia no és una crítica lúcida, sinó una incomprensió. Les persones no assumim la nostra cultura per ignorància ni per resignació, sinó com a decisió conscient, respectuosa i compromesa amb allò que ha arribat fins a nosaltres i que exerceix de pilar estructural de l’ordre, del coneixement i de la cohesió social que gaudim —malgrat els errors, la incertesa i el patiment que també comporta.

Adoptar i respectar la nostra cultura no implica sacralitzar-la, sinó reconèixer que està subjecta a l’obsolescència, als errors i a diverses formes d’opressió que cal anar corregint a mesura que disposem d’evidències i avancem cap a un progrés més integral i sostenible. Actualitzar la cultura no equival a descartar-la sencera: la seva utilitat rau en el fet que és el producte històric de l’evolució moral i social dels nostres avantpassats. Té, per tant, una legitimitat històrica i pràctica que no es pot ometre ni descartar sense patir-ne greus conseqüències.

Qui adopta la seva cultura com a pròpia ho fa de manera voluntària i responsable, acceptant orientar les seves accions segons uns principis ètics i amb la incertesa inevitable que les conseqüències no sempre seran les anticipades. Opera, per tant, sota un acte de fe raonat: confia que el marc moral que hereta contribueixi a optimitzar la civilització a llarg termini —sense tenir-ne cap certesa científica— i, en fer-ho, troba un sentit al seu patiment, el seu sacrifici i la seva existència.

Així doncs, cal superar l'atzar i adonar-se que el fet que els valors siguin històricament contingents no implica que siguin arbitraris. La ciència té la resposta sobre el que és, però el que hauria de ser no té resposta científica, sinó moral, política i religiosa. Viure amb sentit no és cap ingenuïtat ni conformisme amb les nostres circumstàncies fixades per l'atzar, sinó una decisió conscient i crítica que consisteix a assumir com a propi el camí que ens ha portat fins aquí i a transformar-lo per construir, juntament amb els altres, el futur en què creiem.

Tenim tot el dret a defensar els nostres valors, la nostra ètica i la nostra cultura dels qui en qüestionen la seva legitimitat o pretenen rebutjar-la, substituir-la o destruir-la. No ens cal cap argument científic, sinó que preval la nostra voluntat conscient de donar significat allà on l’atzar només hi havia posat contingència.